Els avis cangur: luxe o necessitat?

Great-Grandmother and Great-Grandson

Foto: Austin Kirk (Flickr)

Aquest període de crisi -no només econòmica-, sinó també, política i social, ha afectat d’una manera molt palesa en l’organització i rols dins de l’àmbit familiar. El model de família actual ha canviat substancialment respecte del de generacions anteriors.  Pràcticament ja no podem parlar de la famosa “Síndrome del niu buit”, ara  tenim altres etiquetes com ara “avis cangur”, “avis estressats” o “avis banquers”.

Tradicionalment, el model familiar majoritari en el nostre país se sustentava en la figura dels pares i mares.  Segons l’anteriorment descrit, hem passat a un patró on els avis i àvies constitueixen el pilar fonamental de la família.

Segons xifres del Ministerio de Educación i del Instituto Nacional de Estadística, el 15% dels nens menors de 3 anys són cuidats per persones no remunerades per realitzar aquesta tasca, almenys 22 hores setmanals.  L’11% dels avis dóna el dinar als néts. El que també ens diuen últims estudis és que el 50% dels avis estan cuidant dels néts; d’aquest 50%, entre el 60 i el 70% ho fan més de 8 hores diàries, l’equivalent a una jornada laboral.

Amb tot, la cura dels més menuts de la casa s’ha convertit en una obligació per a molta gent gran.  Pot esdevenir un problema, ja que la situació no és voluntària, puntual, retribuïda o reconeguda.  Pot produir un desgast no només físic, sinó també, emocional en la persona gran, amb una menor resistència a causa de l’edat i a la qual s’ha de sumar la responsabilitat vers els nens, que molts avis no poden o no haurien d’assumir. És per això, que molts ancians, davant d’aquesta situació poden sentir-se sobrepassats, no gosen expressar-ho per por a què la relació amb els fills es vegi greument malmesa.

Per evitar el conflicte caldria un bon feedback comunicatiu entre antecessors i fills.  Cal tenir en compte una sèrie de consideracions:

  • Clarificar les funcions de cadascuna de les parts.
  • Establir límits a les obligacions de la gent gran.
  • Pactar un horari de dedicació.
  • Respectar les decisions dels pares i mares.
  • Els avis hauries de trobar l’equilibri en fer concessions als nens, sense que aquestes siguin excessives.
  • La gent gran no ha de renunciar a gaudir del seu propi espai per al lleure i l’oci.
  • Tenir present que la relació ideal entre avis i néts únicament ha d’implicar complicitat, més que autoritat.

Finalment, cal destacar que els avis únicament són col·laboradors en l’educació dels nens, mai han de substituir la figura dels seus progenitors.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Infermeria, Medicina de família, Pediatria i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.